Extracte d’un qüestionari d’Alejandro Serrano per a Psychonauts.
DEIXA-HO CÓRRER, DE DEBÒ
Què us va dur a escriure això?
Cines: Deixa-ho córrer, de debò explica la construcció de Roma. De fet, explica que la vam construir nosaltres.
Filas: El text comença exposant les ordres en temps real que l’equip constructiu es dona entre si durant les obres de la ciutat. Uns segons són suficients per enllestir-la. La darrera ordre és cremar la fusta. Per celebrar-ho? Per desfer-se dels residus de la construcció? ¿Quina fusta, la que ha sobrat o la que s’ha utilitzat a l’hora de construir? Un cop enllestides les obres, l’equip ho celebra (ara segur), però ha d’aturar un paio que venia massa engrescat. El puto desgraciat havia col·laborat més aviat poc en la construcció, o directament no res, i s’estava penjant medalles de més. Frena, animal.
Cines: Durant la celebració, o quan ja l’han enllestit, es produeix un moment nostàlgic (amb una al·lusió velada a un nen de noranta anys) en què recordem els moments inicials del periple que ens ha dut fins aquí. Després del moment nostàlgic, un membre de l’equip constructiu ensenya tot cofoi a un desconegut l’aspecte de la ciutat i li revela l’entrellat del procés constructiu que hem dut a terme: a mesura que miràvem un DVD d’un grup musical català de nenes, els carreus s’anaven col·locant. Vam veure tant el concert (i el vam ballar) que ens vam excedir i es va arribar a erigir un segon Coliseu. El segon Coliseu no és ningú més que el fill de la gran puta que està llegint el text.
Filas: Tot just llavors ens fixem en les grades que conformen bona part del lector/segon Coliseu (grades assolellades) i hi veiem una noia molt guapa asseguda, esperant que comenci l’espectacle, i pensem a convidar-la a prendre alguna cosa quan finalitzi l’espectacle.
Cines: Allò del Dràcula: quin és el teu, Alejandro?
I aquesta foto? A què respon? Té alguna relació amb el text? Tot és com molt oníric.
Cines: Estem assistint a un comiat.
Filas: Emotiu.
Cines: Fa mesos la noia va haver d’emprendre un viatge llunyà en què per ventura va arribar a aquest desert. La Penya del Dromedari del fons de la imatge la va rebre de manera hostil. Després d’alguns dies durs per a tots (també per a nosaltres), plens de malentesos (debats dins el grup sobre si l’acollien o no, l’abisme cultural entre totes dues parts, etc.), ella va començar a encaixar al grup. D’alguna manera, els va impressionar. Per exemple, ensenyant-los un truc de màgia (nosaltres en sabíem més de 5), o bé encetant una baralla de menjar que va involucrar tothom, cosa que sempre trenca el gel, o alguna cosa per l’estil. La tibantor inicial es va afluixar i ella va anar guanyant-se progressivament els cors dels seus amfitrions, i ells el d’ella. Què et sembla aquest missatge, Àlex? Àlex? Però treu-te els auriculars d’aquest walkman i escolta’m, home. Jo me’ls trec, també, en pau.
Filas: Jo el mantindré. Arribats fins aquí, els paios procedeixen a admetre-la oficialment al seu grup. No tenien més dromedaris, però «l’hipopòtam farà el fet», van pensar. Fins i tot van comprar un fes a l’hipopòtam perquè no hi hagués cap dubte que la noia estava formalment DINS LA SASSA. Potser va ser ella qui li’l va posar per tenir un detall amb els seus amfitrions.
Cines: Després d’uns dies inoblidables, la noia se n’ha d’anar. Té molt a fer, encara, i no allà, de manera que abandona la seva estança de dies, potser de mesos, al desert. Ells es congreguen al fons de la imatge per observar com desapareix horitzó enllà. Són gent dura, forjada al desert, però un d’ells no pot evitar dir-li amb veu quasi inaudible que torni, que torni aviat, ni que sigui a saludar.
Filas: Són nòmades de l’amor. Tornarà? Àlex, contesta’m.
EL DARRER EN GUARDAR L’ESPELMA
Què us va dur a escriure això?
Cines: El Darrer comença plantejant un dubte que es resol de seguida: «Micos que la fan». La frase està escrita per algú amb greus problemes en molts àmbits, però el mal parit ha aconseguit resoldre el dubte d’una revolada. «Següent», sembla que vagi a demanar, desafiant i altiu. Amb urc. Però el següent tema no és un altre dubte susceptible de ser aclarit, sinó l’exposició dels detalls d’una cursa o marató popular que se celebra a la ciutat. La ciutat ja està engalanada per a l’ocasió, i la cursa començarà en qualsevol moment, però ¿quines són les normes d’aquesta cursa? La normativa, tio.
Filas: Com funciona aquesta puta carrera: els corredors (amb els seus dorsals) s’amunteguen en una aula de la universitat, asseguts als pupitres, on comencen a llegir uns llibres. Llibres infantils i juvenils, això és important. La línia d’arribada de la cursa, que els corredors poden veure per una finestra oberta, és dalt d’una muntanya. Han fet un gran esforç per llegir amb poca llum durant moltes hores, però, com a mínim, poden alçar la vista de tant en tant i veure la línia d’arribada a través de la finestra, i pensar «Ah, però mi-te-la».
Cines: Després d’unes quantes hores força feixugues s’enceta una picabaralla per unes espelmes que els atletes havien portat innecessàriament de casa. Alguns dels atletes fan servir per hostiar-se unes pistoles sense bales que duien en una motxilla (juntament amb les espelmes i els llibres, suposo). El primer atleta que no estigui lluitant i digui «M’agrada molt aquesta baralla» guanya la cursa i et diria que fins i tot la baralla.
Filas: La baralla també.
Cines: ¿Tot aquest procés és intrínsecament la mecànica de la cursa, o bé passa espontàniament i al final algun jutge dictamina que la cursa ha de concloure immediatament i d’aquesta manera? Primera opció.
Filas: Primera.
CONTINENT VELL
Què us va dur a escriure això?
Cines: El viatge iniciàtic, oi? No. En aquest text expliquem com va ser el nostre trajecte fins al monestir ME’N SURTO PROU. Anàvem cap al monestir per assistir a unes xerrades sobre menjar que hi impartien els monjos. Suposo que el títol de les xerrades ens havia impressionat. És molt contundent, molt peremptori. ARA, FILLS DE PUTA. Doncs hi vam anar.
Filas: Hi vam anar, però el camí no va ser gens fàcil. El trajecte es converteix, des del primer moment, en una lluita interior fortíssima per agafar, o no, el nostre cotxe de nom canviant, però sempre relacionat amb la Unió Econòmica Europea. Sembla l’únic capaç de dur-nos al monestir.
Cines: Finalment descartem el cotxe. Quan entrem a la sala capitular del monestir descobrim que els monjos són bastant petits (dos pams) i que estan molt pressionats els uns contra els altres formant un disc: un cilindre molt pla de monjos. El disc sura en paral·lel a terra i comença a ondular. Sens dubte estan fent alguna mena de truc mental que ens ha dut fins al monestir i probablement fins i tot ens generava els dubtes ferotges sobre agafar o no el cotxe.
Filas: El títol de la xerrada no era tan determinant al final. Sempre fan igual.
Cines: Eren del Cister.
La foto és magnífica: nens corrent amb cascs de policia cap a petits-agents-ninot.
Cines: Els polis estan fins als collons que aquests nens (o d’altres), que a sobre són enormes (això potser és el que més els irrita; posem per cas, tan sols aquesta vegada, que són els polis els que tenen una mida corrent) ultrapassin constantment el seu mur antiavalots format per ells mateixos. A la foto, tanmateix, veiem els policies amb actitud confiada. Aquesta vegada creuen que tenen la paella pel mànec. Creuen que els nens ja no tornaran, perquè, probablement, ara compten amb reforços; o perquè després de les hòsties que van repartir a la darrera càrrega, els nens s’ho pensaran dues vegades abans de tornar.
Filas: Cagada animal: els nens no només tornen amb més ganes que mai, sinó que a més a més, en aquesta ocasió, van amb uns putos barrets de policia al cap. ESCARNI.
Cines: Són nens-escarni.