Doncs ell era el seu propi Dràcula.
Bord a la dreta, la boca cap avall, deixa-ho caure, un, dos, una miqueta, va… Bé. La fusta, crema-la. Aquí la tenim: ROMA. L’HEM CONSTRUÏDA.
Que vinguin les abraçades!! Eh, eh, eh, tu no has fet res, bah, endavant, però ves amb compte, les tinc comptades.
Us en recordeu, de com va començar tot? Dos nens i un somni, i un nen. Tres en total, el de noranta no compta. Vam haver de vendre la nostra roba a canvi dels gelats de la nostra roba. De nata i coquet, sé. Tenien la forma exacta, tenien la forma… A les tres, ni un minut més, es van desfer.
Què t’agrada més de la ciutat? El Coliseu? És clar, el vam elaborar mirant… Coneixes els DVD de MOLT CONTENT, el grup de nenes? Com més ens posàvem aquells concerts, més pedres s’anaven col·locant. Vam ballar tant aquelles coreografies que s’hi van bastir DOS COLISEUS. Que què va passar amb l’altre? No, deixa-ho córrer, de debò, no t’agradarà. L’ALTRE ETS TU.
Home, aixeca’t, no n’hi ha per a tant… «Ara ho entenc tot… Les fileres d’arcs al clatell, aquelles grades amb senyors aplaudint…».
És dur; i ui, aquella xiqueta a la grada sud, la conec. Convidem-la a un crocant. Tan guapa… Quin dia fa.
Diuen que tots tenim un Dràcula.