Quants anys tens? «Tres». Voldries venir al concert dels Estats Units? Ara ja només són un grup. Totes aquelles cares de sínia es dediquen a tocar la guitarreta, tres-cents milions. En són dos, els cantaires, i s’avenen molt bé, però només un pensa en com serà la seva muller, en si serà de seda. «VA, VINGA!! TA PUTA MARE HAURIA DIT QUE SÍ!! Puj-pujo ja?» és una cançó, tranquil·la. Quants en fas avui? «Vuit». Vinga, allarga’t.
Els EUA. Ja no res té sentit per a ells. A hores d’ara, banderes com la Constitució o el Ten or Twelve Rabbits’ Day només són les tristes farinetes que alimenten llurs dits. Les gires que organitzen duren pocs minuts, i tot perquè les fan al taller d’un arquitecte molt ros que com se n’adoni. Bé, com va? «Falta poc».
Veus aquell senyor que ens acaba d’escopir? És qui m’havia de donar les entrades. Que bones que són, aquestes anous, Déu meu, si són papers. Vejam: CONCERT, 6 EUROS, PRIMERA FILETA.
Per fi hi podrem anar! Desenganxa les bicis, xicoia, i ens… Eh, què? Que en tens vint-i-quatre? Però-p…? Que… Que voldries festejar amb mi?
—No…, però jo… m’he posat el pin d’SKI PIRINEUS.
—Està fet de nata muntada i nabius, és cert tot el que deien —belluga els braços perquè el vegin des d’una finestra propera. A l’habitació buida rere la finestra, un conill rosega una fulla d’enciam.