Defensa’m i, a continuació, FOTOGRAFIA’M.
Xerric fora de casa. Els miners, que s’esmunyen rere un bassal de pluja, m’han deixat al replà un camell metàl·lic sobre rodes: és jornada de portes obertes a la mina del comtat.
L’ascensor que baixa el visitant a la mina és una de les seves gepes. Dins l’altra es guarden els papers en què reculls exhaustivament, subratllant-los en vermell diverses vegades, els errors de Fred Astaire. N’hi ha algun de ball que trobo molt primmirat, francament. Obro la portella, com d’estufa, de la gepa-ascensor i, per tal de cabre-hi, adopto les tesis del CRISTIANISME TROMPETA –no hipòcritament; les defensaria. La gepa s’enfonsa fins a desaparèixer.
A l’instant, la gepa ascendeix com un talp al llom —fins aquell moment, amb una sola gepa— d’un segon camell metàl·lic. En surto esquitxat contra la paret d’una àmplia cavitat mineral. Mon cos es troba aixafat contra. El mur de roca, per on regalima formant una confessió:
«He entès les llavors: t’he entès».
Al costat del camell, un miner observa l’escena amb la boca plena a vessar de blat de moro. Treu un spray de pintura, se m’acosta i escriu sobre l’esput: «Escopir visitants, NOT MORESC». L’ha clavada.
A poc a poc, el cos —ruixat de pintura— se’m va reconstituint fins que, finalment, ranquejant, soc capaç de tornar a caminar per seguir els renecs de l’entrenador del B (van perdent) fins a una de les vetes de la mina: el mineral que extreuen d’entre la roca són cotxes petits de joguina de la Segona Guerra Mundial.
En una projecció sobre un casc en un penjador, t’expliquen (t’hi has d’acostar) que els cotxes de joguina són la matèria primera amb què hom fabrica els trens d’alta velocitat per a truites a la francesa. Truites escampades per les butaques i doblegades –amb cura– sobre els respatllers.
En tots els vagons hi posa «Reservat, però si hi vo»ls pujar, ningú –ja em diràs qui, d’entre els passatgers– no t’ho impedirà.
El cotxe que sembla més ràpid no es va arribar a fabricar fins a mitjans dels anys setanta, a Polònia. Enfilo cap a la platja, on denunciaré l’anacronisme estripant una esponja de bany a la riba, amb la vista fixada al mar.
De vegades… cal ser expeditiu.