Una cadira dins un globus ampli, rígid, translúcid i ple d’amanida. S’hi accedeix per un orifici a la part superior, on eventualment una mànega tus una fulla d’enciam.
Batusses diàries entre forners per veure quin d’ells serà el primer a seure a la cadira. Els qui perviuen panteixen, es sotgen. Dipositen davant el globus, com a ofrena, les darreres baguettes que han cuit: la discografia sencera de Milli Vanilli, amuntegada. Fa bona olor. Que n’agafis la punta.
Caminar sobre el cúmul de discos, jeure-hi i dormir. Per què no. L’endemà l’esmorzar està llest, també sobre el munt de discos, a l’abast d’un braç que estiro per demostrar-ho (fiscalització permanent). L’únic forner supervivent d’anit està dret sobre la safata. «Em diràs si t’ha agradat…?», em demana, després de tants anys del pacte Ribbentrop-Mólotov, afligit. Només el suc no es troba esclafat sota les seves sabates.
Em confirma que el seu gremi està molt neguitós perquè, després de segles de fanàtica espera, avui es produeix l’adveniment d’una torre de pots de fesols. Arribat el dia, la torre, de metro i mig, es troba allà on la vulguis veure (allà mateix, mira-la, il·luminada per un focus). «Lluitem pel gran honor de rebre-la salpebrats, ENVESTITS PER UN TREN FET D’OLI D’OLIVA, atrapats entre fins a l’ofec tones d’enciam».
M’acosto sigil·losament a la torre –desconec si reaccionarà agressivament. «Va, tranquil·la, tranquil·la…». En prenc una llauna i l’obro. Dins hi ha l’equip tècnic que va dissenyar el Shambhala.
«Bona reunió –s’aixequen, encaixen la mà–. Demà més».