Ells i Ell van sempre engatats, ES BEUEN FAMÍLIES SENCERES CADA. Hem aixecat la manta d’un assassinat.
Vull que m’entenguis: els assassins Ells i Ell se la juguen cada nit al Supermadrid, un apartament buit des dels peus fins a la besada. Una maqueta de l’infern a vista de somera.
La Teva Caseta de l’Arbre, aquella escopidora del Far West més grossa que la meva mà, la seva tapadora, és l’institut on aprenen a fer zetes amb un cúter. Raspen les parets amb navalles de les Guerres Family, de manera que en fan saltar pintures amb el puny. No han matat mai a ningú.
Recentment se’ls ha acudit construir al pis unes parets de globus farcits de baies, amb aranyons dins (fan servir bosses de mà i caputxes molt cares amb arany-AMB ARRIAGA DINS). Volen vessar litres de ganivetades sobre fruita acollida entre totxanes de làtex. NO HAN MATAT MAI A NINGÚ.
Amiga, d’aquesta manera els talls sagnen! Com més realisme, més medicina: acaben per trucar a l’hospital, penedits.
«TE-TENIM PARET… SÉ, UN ALTRE COP NOSALTRES… PERDÓ, SÍ, JA PENJO IMBÈCILS».