Saturday. Em vaig llevar pensant en tu.
A Munic, som a. Sí, és clar, us acompanyaré per la fàbrica de petits pianos El Tritó, una de les cadenes de muntatge més robotitzades, amb nins metàl·lics, soldadors i elefants de trencadís que rodolen fins a rebentar la teva casa. Per allà en va (aparta’t) un altre.
Aquests pianos, buf, ni tan sols tenen tecles. Copsa’n el disseny: són murals gegants amb les paraules ANDORRA I IVORI, tot junt i en color de galàxia. Encara tenen marge de millora. Voldria que els cartells estiguessin folrats amb la pell de dinosaures de veritat. Invertiré la vida en genètica tan sols per extreure’ls-en la brusa. Tinc pressupost i la meva família em dona suport.
També treballo perquè totes les lletres tinguin la forma de la A. Ja trobaré la manera de diferenciar-les. NO POT SER TAN DIFÍCIL.
Deixeu-me dir que els cantons dels murals són plaques, són. Són… una mena de PERDÓ, LA MEVA FILLA, PERÒ FILL QUE NO S’ATURA, COM DEIA: són unes plaques d’alumini.
Al final mireu QUÈ PASSA ALLÀ: el vell L’avi. Corre foll cap als pianos armat amb un martell oxidat PEL TALLER QUE ESTAVA BRUT les seves baves. Doblega un piano de manera que queda reclòs enmig de l’entrepà, claus vinclats, bocins d’ungla, està amagat, ningú no el veu.
«Tots som falangistes», s’acomiada.