No veig per què hauríem d’estar contents davant la idea d’un món solidari. De vegades tan sols ens queda abraçar EL RITME. S’ha de tenir ritme, us ho ben asseguro.
Malgrat això, no ens hem de deixar enganyar pels micos. Aquests, vells coneixedors de tots els trucs, ens hipnotitzen amb un gentil moviment de malucs fent-nos creure que Goebbels era tan sols un stripper del Vendrell.
Aviam, aviam, aviam… Com cony dic això: MANS DE PINOTXO.
Un altre desencís per als entusiastes del ritme: per molt que trenqueu el vostre còccix a còpia de LAMBADE i exercicis espirituals, no podreu ser mai tan elastic com la molla multicolor que baixava escales el 95. La molla de policlorur anomenada per molts ONDAMANIA i per uns pocs LE FILS DU DIABLE.
Al cap i a la fi, el ritme no ha de ser bo per força. I el feixisme tampoc no ha de ser dolent per força. Violar els drets humans és bonic quan es fa amb SEÑORÍO.
Tanmateix, contra tot, jo aposto per la idea. Per donar suport a la meva arenga inicial he escrit alguns musicals, que s’anomenen:
- GERMANS PER DALT
- VELLUT A TERRA SANTA
- MAIG CONVEX
- ELS MESTISSOS VITAMINA
- CRIATS ENTRE TITELLES
- ASFALTAR L’ESMORZAR
- SA MULLER DE COCA-COLA
Crec que s’ha fet una bona feina, i n’espero amb delit l’estrena. Veureu, tots comencen i acaben així: «L’Església del segle XXI tindrà per avatar indiscutible un Dino. El juràssic com a etiqueta serà la nova putada del verro».