Compartim pis amb un vell que es diu Noia. De vegades li escopim al menjar. Comença sempre el mateix Noia. «Digueu-me Nòiax, paios».
Les claus del pis són Estrellitas, uns cereals que es desfan sempre obrim la porta amb un puny el nostre. «Eh, però EHHH! Bons punys, quins cops», diu en Noia.
Quan ALGÚ DEL PIS mor, fem una barbacoa que ens surt boníssima, hi convidem tothom. Lloguem un milió de cadires en forma de barbacoa i unes flames artificials, tot d’argila. «Vigila on seus i no tant cap a on mires, al teu cul les guspires», canta en Nòiax tot foll quan algú s’asseu a les de veritat. «SI ET DESPISTES, TES NATGES TURISTES».
En Noia té l’obsessió de convidar a te els carters. «Vinga, us envito a uns cops de puny, fills de puta, us envito al MEU TE». Els diu barbaritats. Els diu US ENVITO.