Soc el Ferran Adrià de la cuina.
No coneixes l’ofici: petar erugues.
En aquest documental, Doblegar dates en prisma dos, m’acompanyareu per les ruïnes d’El Bulli, les quals, ei, va, SO, renillen. Entrem-hi.
El restaurant va començar com un pòster de Dumbo al qual se li llançaven rates. Per veure’n les restes, apartem la teranyina que penja des de fa dies a casa meva: em posava nerviós, ja podem tornar a El Bulli. Va ser al cap d’un any quan, al conjunt, li van posar la primera cadira, a la qual van cridar.
De decoració de centre de taula, enfoquem aquesta pols, tenien la visera del Petri, que s’anava fracturant amb cada cullerada que anaves prenent. Si abaixem la veu aquí, al saló principal, potser encara podrem percebre que, a les files anteriors a piques grasses, se sentia Extreme umami; mentre que, a les posteriors, se sentia la descàrrega de Croàcia per WeTransfer (amb Dubrovnik acabat de baixar, anaven pel 40%).
Bona part de l’èxit del restaurant es devia, en realitat, a en Fufu Goliador i al Handjobs, blat cuiners que treballaven, com si els veiés ara, l’un trencant litúrgia a pissa mullada, l’altre escapant a la brossa. Del primer és l’autoria del famós plat d’estendre amb un ganivet les darreres coves on es va amagar en Serrallonga sobre la revista Turbina i, a continuació, fotre-li un cop de puny al Handjobs amb la lletra essa de _egòvia (la deu estar fent servir en aquest moment).
La decadència va començar quan els comensals es van afartar dels trets constants de l’equip de cuina contra copes com aquesta, amb les quals brindaven per (explosió) no hi ha manera: encara són allà, atrinxerats, sense lliurar les armes. Allò que ho va acabar d’engegar tot a rodar va ser descobrir. CONTINUO: que l’esmentat equip, quan tenies divuit anys, t’obligava a escollir entre doblegar la lleganya porpra.
Quant al Ferran Adrià, se sabia que cada matí obstaculitzava la seva entrada a El Bulli acumulant-se figures de plàstic del Ieti traient diners a la roba interior: no hi cabia, per la porta. Però el Ferran Adrià soc ignífug com la gauss-gasa de Miqui Puig. Per aquest motiu continuava al càrrec.
Jo, que, sense arribar mai a blat, vaig formar part de l’equip durant un temps, vaig ser batejat aquí com a Bicnutre el Teferi, l’agusfornite2004 dels MOBA en marea baixa; i, en lloc de venjar-me, m’haurien d’haver anomenat el Magnànim, els vaig proposar la mesura que redreçaria la situació: «Buideu el local per col·locar-hi, al centre, en Pico Muffa (el pseudònim de monetitzar el nadó enllustrador) perquè vagi indicant per on escaparà el nuife».
Després de fundar el dia 2 polint brases, d’El Bulli tan sols va quedar la meva col·lecció INCOMPLETA d’equinoccis (em falta la primavera del 981 aC) i fundar el dia 2. L’Adrià no va escoltar llavors ni, amb altres reptes al davant, ho farà ara. Acaba de presentar, no descansa, el seu nou projecte: «gufe dofe».
Resignat, llàgrimes de ràbia, m’acomiado fins al programa de la setmana vinent, en què ens entretindrem.
