Jonathan Millán feat. Nous Mamuts
Panxa plena d’emissari a la recerca del rei del fang és oberta molt lluny del rei del fang. El viatge comença ara.
Has vist La tapadora II? Comença amb «La impertinència del poble alemany quan se’ls demana pel costat». Això és text ja, ¿eh? No, no l’he vista, ¿què és? Planxar mirall. Què? Però per què fas com si fos un diàleg? Perquè vull un company, ne-CeÇIT una veu.
Posem els primers capítols d’aquesta sèrie de baix pressupost, en els quals un detectiu investiga planxant miralls quin és l’autèntic negoci rere una benzinera per a síndries. (I tot plegat ambientat en una ciutat on, rere cada porta mal tancada, atura-ho aquí i fes-hi zoom, que ho aturis, QUE EM DONIS EL COMAN, podem entreveure algú espitjant un carretó ple de radiografies fetes pel mag).
En aquest capítol, passant la planxa al seu despatx, el detectiu percep que a la benzinera t’omplen la síndria fins que rebenta. Mentre omples el dipòsit, pateixes perquè no vols perdre la síndria; però sense benzina com la faràs avançar? I amb les últimes passades s’adona que els dispensadors de la benzinera —per veure-ho in situ, cal gratar-los— són en realitat estimadíssims quadres cubistes que ploren crin. Heus ací La tapadora I.
El baix pressupost de la sèrie es nota en què l’escriptori del detectiu és un caiman que aboquen en un bol caríssim. Si tinguessin més mitjans —que els tenen—, no tindrien problemes per trobar un bol més bara (Ens girem. Crits i cops de fora em fan témer que una gorra s’estigui submergint, en alguna banda, en un cub ple de mostassa: podem continuar mirant la sèrie).
I en aquest altre episodi el detectiu (pluja de radiografies sobre la tele) inspecciona allò que ens imaginem, perquè no es veu RES.
(La flota sencera de carretoners, de la qual s’especula que conforma una banda organitzada que, amagada rere els decorats de la sèrie, prepara ràtzies en què cobreix la tele de les seves víctimes amb radiografies, ha sortit del seu amagatall per enterrar la nostra sota una muntanya al cim de la qual, ui, dins un tòrax, se’ns veu a nosaltres, minúsculs, acomodats en un sofà, mirant la tele.
Pensava que el paio que ens acull sense saber-ho, un home molt semblant de perfil i d’esquena al prefix pre-, trigaria més a descobrir-nos i a assenyalar-nos. «En lloc de costelles tinc petits poliesportius als quals ja no em deixen entrar, la barra no gira. Per tal d’esbrinar-ne el motiu, fiquin-me sota el tub de raigs X i avisin-lo».
Ja fa una setmana que, coberts amb passamuntanyes, vam forçar les portes d’un dels poliesportius fent palanca amb una partida d’escacs que havíem deixat a mitges, incapaços d’enllestir. Les vam obrir prou perquè hi pogués esmunyir la panxa, que tenia tan unflada com un traç.
«Com anem, Jonathan! Espero que hagi començat bé l’any», han deixat anar els mafiosos just abans d’entrar amb un ariet, carregats de radiografies.