ARRAMBLANT EN VLADÍMIR

Abric de malentesos.
Un dels molts que el componen, i no seria el més greu, és que ni tan sols abriguen.

Rialla tranquil·la del tub de l’aspiradora, un cop entro a l’habitació del terror: parlem per fi del TRIVORCI.

Que el divorci de mon pare amb la seva segona dona ja sigui a YouTube és la medalla de bronze que li han penjat als recents Jocs Olímpics del trivorci. El seu palmarès, fins al moment, ésser el seu ésser la idea fixa, on ja és humà. D’ençà d’aquest èxit, els de Taschen s’han interessat a veure els meus pares fotent un clau, matèria a partir de la qual prepararan un llibre tan a tota llet que, per la rapidesa amb què sortirà ejectat de la impremta a través de la finestra (que hauran obert, saben què fan), no tindran temps ni ells mateixos de saber de què va.

Comunicat climàtic: al matí s’ha ofegat una minúscula bombolla d’aigua a l’orella —¿serà això, sentir?—; i acabo de robar tots els diners que mons pares tenen amagats al pot de galetes que guarden a la GALETETERIA. Porteu-me de tornada a (brunzit).

El protagonista dels paràgrafs anteriors, ara convertit en libèl·lula (sempre hi ha entomòlegs amb prismàtics, prenent notes, a la sortida de les galeteteries), el qual ens explicava els èxits esportius del seu pare, acabarà per la meitat d’aquest paràgraf dins un caçapapallones, encara no, espereu, cal fer temps fins a-ara, d’on és retirat per les ales i amassat per formar tres homes que, dient-se un d’ells Arramblant en Vladímir —i un altre, Vladímir—, parlen amb la seva senyora, cada un en un idioma diferent del metall.

Entre tots quatre assumeixen, mentre esquiven entomòlegs —queden insectes per a una bona estona—, que la crisi del matrimoni dels pares es deu al fet que, durant dècades, ambdós s’han estat referint, l’un a l’altre, amb l’apel·latiu en principi afectuós de «LE BAL» PER A «LE BAL» D’ETTORE ESCOLA.

Mentre el quartet exposa aquest punt al jove Vito, el jove Vito surt per la boca de tots ells, contestant-los. Aquest interlocutor és el fosc Viandox que ha mostrat prou interès en l’assumpte per presentar-se a la taula rodona HIPNOTITZAT. «Per si més endavant perdo la fascinació en el tema, hipnotitzeu-me ara perquè no pugui no anar-hi». Ja es poden veure els peus del noi, que avança tombat, entre els incisius dels seus contertulians.

La trivla i la dona defequen la necessitat que la seva rialla de quatre nens sobreïxi i es precipiti a l’uníson en una allau d’aigua que els escombrarà cedint el seu lloc, un cop hagi passat l’avinguda, a altres dones i a múltiples successius de tres Vladímirs, cosa que anticipa una seqüència infinita de personatges la imatge conjunta dels quals es dilatarà cap a un punt de fuga vague que acabarà cobrint-ho tot d’una capa fina i gelatinosa de malentesos angoixants i opressius (el teixit de l’abric de moda).

Sigui com sigui, el paio, tot i que estigui disseminat en aquesta lava, que, ep, veiem que arrossega carrer avall el jove Vito (que algú el tregui d’una vegada de la hipnosi), és capaç d’elaborar, com a mínim, dos pensaments recurrents: «Si ara soc a Instagram, ¿quin àlien es va córrer anit?»; i el darrer record que té de sons pares, el de veure’ls pujar a un vaixell que va salpar amb veles de maionesa i que va arribar, a l’altre costat de l’oceà, a motor. (Van engegar el motor amb el moll darrere, ple de familiars que s’acomiadaven, encara a la vista).