«Espera’t, que està sense planxar HA ARRIBAT L’HORA DE SABER LA VERITAT SOBRE EL MENJAR».
Amb aquesta idea ens vam dirigir al monestir ME’N SURTO PROU. Els monjos hi imparteixen unes xerrades sobre el tema i no se’n poden sortir menys. Els arbres que ens separaven del nostre destí estaven tan junts entre si que cap persona no podia passar pel mig. Tan sols hi cabia UNA MONEDA ÚNICA, el nostre cotxe.
Les rodes d’UNA MONEDA EUROPEA giren cobertes d’uns pètals que es van perdent a mesura que l’automòbil avança. El pètal s’ha de proveir cada dos o tres segons. Hi vam anar caminant.
No recordàvem la drecera que pren la gent que, disfressada d’òliba, et vol demanar perdó. Palplantats davant l’augusta façana, ens vam disposar a creuar un arc decorat amb relleus de CONTINENT VELL/IL·LUSIONS NOVES, el nostre cotxe. Ai, l’hauríem d’haver agafat.
A la sala capitular, un disc format per desenes de petits monjos molt pressionats els uns contra els altres surava a l’altura dels nostres genolls. Vam espitjar cap avall el que semblava més aficionat a quedar bé amb els pares de la teva xicota. Van començar a oscil·lar tots plegats com un llençol net. Es movien d’una manera tan hipnòtica…
Ens havien estat utilitzant des del primer moment.