Continent vell

«Espera’t, que està sense planxar HA ARRIBAT L’HORA DE SABER LA VERITAT SOBRE EL MENJAR».

Amb aquesta idea ens vam dirigir al monestir Ho Domino. Els monjos imparteixen unes xerrades sobre el tema, i se n’ha de saber per dominar res tan poc.

Érem força a prop del monestir, però els arbres que ens separaven del claustre estaven tan junts entre si que cap persona no podia passar pel mig. Tan sols hi cabia UNA MONEDA ÚNICA, el nostre cotxe.

Les rodes d’UNA MONEDA EUROPEA giren cobertes d’uns pètals que es van desenganxant del pneumàtic a mesura que l’automòbil avança. El pètal s’ha de proveir cada dos o tres segons. Hi vam anar caminant.

No recordàvem el camí alternatiu que pren tota la gent qui, disfressada d’òliba, et vol demanar perdó. Palplantats davant l’augusta façana, vam decidir creuar un pòrtic cobert d’un relleu amb petites reproduccions de CONTINENT VELL/IL·LUSIONS NOVES, el nostre cotxe. Ai, l’hauríem d’haver agafat.

Dins, a la sala capitular, un disc format per desenes de petits monjos (del Císter) molt pressionats els uns contra els altres surava a l’alçada dels nostres genolls. Vam espitjar cap avall aquell qui semblava més aficionat a quedar bé amb els pares de la teva xicota. Van començar a oscil·lar tots plegats, com un llençol net. Es movien d’una manera tan hipnòtica…

Ens havien estat utilitzant… des del primer moment.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *